Els 65 anys d'Israel
En molts països, un 65è aniversari potser no desperti grans entusiasmes.
Però si el país és Israel, que celebra el seu aniversari aquest mes, la cosa és
molt diferent.Israel és l’únic Estat membre de l’ONU el dret a existir del qual es posa en dubte de manera habitual, l’eliminació del mapa és l’objectiu, com a mínim, un altre membre de l’ONU (Iran) i els centres de població són objectius a l’abast de Hamàs, que domina Gaza, i Hezbollah, que domina Líban.
Cap dels països que violen sense fi els drets humans -Iran, Corea del Nord, Bielorússia, Zimbabwe, Sudan i altres- és objecte d’un qüestionament tan implacable, obsessiu i disposat a declarar-lo culpable mentre no es demostri el contrari com el que rep Israel, un país democràtic, per part dels organismes de l’ONU.
Cap altre país és blanc de campanyes tan constants, ben finançades i organitzades per desacreditar, deslegitimar i demonitzar com es fa amb Israel, ni es posa tant en dubte el seu dret a defensar-se. Cap altre país està subjecte a un examen tan microscòpic en els mitjans de comunicació, sovint, fora de context i sense cap equilibri.
Israel m’inspira una profunda admiració, per la seva perseverança, la capacitat de resistir, el seu valor i la seva creativitat. El que ha aconseguit és impressionant: el renaixement d’un Estat amb una sòlida base democràtica, l’acollida a milions de refugiats i immigrants procedents de tots els racons del món, i l’obstinació a superar continus obstacles que semblen invencibles.
Altres països potser haurien sucumbit després de 65 anys d’hostilitat ininterrompuda, enemics que recorren a tota mena d’argúcies per desmoralitzar i aïllar-lo. Israel, per contra, sempre desconcerta els seus enemics. El seu compromís d’aconseguir un acord de dos estats amb els palestins continua sent inamovible, com demostren les enquestes, tot i que molts es pregunten si els palestins, que han tingut successives oportunitats d’obtenir la sobirania, comparteixen veritablement l’objectiu israelià que hi hagi dos estats, un de jueu i un altre palestí, que convisquin en pau.
Cap altre és blanc de campanyes tan constants i ben finançades per desprestigiar-lo.
A més, en diverses enquestes que es duen a terme a tot el món, Israel figura com un dels països “més feliços”; Tel Aviv és una de les ciutats preferides dels joves, i el país ocupa llocs molt alts en els índexs de desenvolupament humà.
Els adversaris d’Israel no entenen com és possible que aquests “fills de micos i porcs”, com diuen sense objeccions als jueus els predicadors musulmans radicals (i l’actual president d’Egipte, fa només tres anys), segueixin sent un poble orgullós, fort i fins i tot optimista. No entenen com és possible que aquesta nació de només vuit milions d’habitants, que en tenia 650.000 en l’instant del seu naixement, el 1948, hagi aconseguit fer front una vegada i una altra a les agressions d’uns països àrabs molt més poblats, ni com pot ser que Israel, sense recursos naturals pròpiament dits fins la recent troballa de jaciments de gas, s’hagi convertit en una economia del primer món, amb diversos guardonats amb el Premi Nobel, i tingui tant prestigi mundial entre innovadors i emprenedors.
La resposta és senzilla: el factor fonamental és el vincle tradicional entre una terra, una religió i un poble.
Ja ho va dir el profeta Ezequiel fa 2.700 anys:
”I això diu el Senyor Yahvè: Vegeu que trauré als israelites de les nacions a les que s’hagin anat i els aplegaré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra, i faré d’ells una sola nació a la terra, sobre les muntanyes d’Israel ... I treballaran la terra desolada ... I diran: Aquesta terra que estava desolada s’ha convertit en el Jardí de l’Edèn “.
I també ho va expressar, molt més tard, el profètic Winston Churchill:
”La formació d’un Estat jueu a Palestina és un esdeveniment en la història mundial que no cal jutjar des de la perspectiva d’una generació ni d’un segle, sinó des de la perspectiva de 1.000, 2.000 o fins i tot 3.000 anys”.
És indubtable que, com en totes les societats democràtiques, a Israel queda molt per fer. Els reptes són nombrosos: què fer amb dotzenes de partits polítics que es disputen 120 escons parlamentaris, com bregar amb els grups religiosos extremistes, com reduir les desigualtats entre rics i pobres, com trobar l’equilibri entre ser un Estat jueu i ser una democràcia, com resoldre la llarga recerca de la pau amb els països veïns sense deixar de defensar-se en un Pròxim Orient cada vegada més turbulent.
No obstant això, Israel és, per sobre de tot, una “aventura” sorprenent. Em sento privilegiat de poder veure com es fan realitat les pregàries de generacions que, des de fa gairebé dos mil·lennis, resaven pel retorn a Sió des del seu exili.
I imaginem el paper que pot tenir un dia Israel a la regió, si s’aconsegueix la pau entre tots els països veïns, amb la seva aportació als esforços per millorar la seguretat alimentària, la seguretat de les aigües, la seguretat energètica, la seguretat ambiental , la seguretat sanitària i la seguretat del coneixement, totes elles qüestions que seran fonamentals en el segle XXI. Aquest és un Israel que no ocupa un lloc destacat en els mitjans, però és el país que batega diàriament, ple d’amor per la vida, la llibertat i la terra.
Feliç 65è aniversari, Israel!
David Harris és director executiu del Comitè
Jueu Americà (AJC).
EL PAÍS – Opinión – 19 d’abril de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada