La vida i la mort en un shtetl (1938)
Shtetl, era el nom que rebien les localitats d’Europa de l’Est abans de
l’Holocaust (Shoà), on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la
població total, en la zona delimitada entre l’Imperi rus, Polònia, Lituània i
Romania, i sobretot a la regió històrica de Galítsia, avui repartida entre
Polònia i Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl seria
semblant al nostre concepte de call.
La invasió romana
de Jerusalem (70 dC) i la derrota dels israelites va propiciar la diàspora:
bona part dels jueus d’Israel es van dispersar per la Mediterrània i una bona
part es va assentar a la zona del Rin, entre Alsàcia i Renània, lloc al qual
van anomenar Ashkenaz, topònim del qual deriva el terme asquenasita amb
què s’anomena als jueus procedents del centre i est d’Europa. A partir del
segle X, aquestes comunitats van emigrar a Europa de l’Est i cal diferenciar-los dels jueus alemanys
que, més o menys assimilats, es van quedar a Alemanya fins l’arribada de Hitler
al poder.
Els jueus de l’Est van desenvolupar durant
la seva estada en terres del Rin una llengua pròpia, el jiddisch, (alemany
medieval amb influències eslaves i hebrees, escrit amb caràcters hebraics), que
encara parlen més de 3 milions de persones i que té un premi Nobel de
literatura: l’escriptor nord-americà d’origen polonès, Isaac Bashevis Singer.
Com a terme
cultural, “shtetl”, s’utilitza com a metàfora de la forma tradicional de vida
del segle XIX entre els jueus d’Europa de l’Est. Els shtetls eren comunitats
observants del judaisme ortodox, socialment estables al llarg dels segles
malgrat la influència externa o els atacs que, com no podia ser de cap altra
manera, de tant en tant rebien dels seus propis veïns. Aquesta situació és la
que es veu reflectida a la película El violinista a la teulada (1971), de
Norman Jewison. L’Holocaust (Shoà) va donar lloc a la desaparició dels shtetls
i de tota la seva cultura, tant a través de l’extermini massiu com de l’èxode
cap als Estats Units i l’estat d’Israel. Amb l’excepció de les comunitats
sefardites de Grècia, la major part dels 6 milions de jueus exterminats pels
nazis eren asquenasites.
A
vegades l’atzar, o aquesta meticulosa mania que tenen els jueus de preservar la
memòria, fa que per art de màgia la vida torni allà on ni tan sols hi ha ningú
que recordi els morts. Un petit documental familiar en color filmat a Polònia l’any 1938 produeix el miracle (podeu
veure el documental en aquest enllaç del Youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=H76CoNuhH_k#t=11,
amb el títol :Shtetl de Wielopole Skrzyńskie (Polònia, 1938) L’any 1921, 550 jueus vivien a la ciutat polonesa de Wielopole Skrzynskie, i constituïen aproximadamente la meitat de la población local. Vint petites fàbriques i negocis de famílies jueves estaven un funcionament.David Teitelbaum (1891-1972), un fotògraf aficionat que va néixer a Wielopole Skrzynskie, va emigrar als Estats Units l’any 1900 i es va convertir en un pròsper home de negocis. Tornaria a la seva ciutat natal gairebé tots els anys a visitar la seva família, i el 1938 va filmar el seu viatge. El juny o el juliol de 1939 va viatjar a Wielopole Skrzynskie de nou, però només hi va romandre un curt període de temps perquè la guerra era imminent: els nazis són a punt d’envair Polònia. És possible que algunes seqüències de la pel·lícula fossin filmades en aquesta última visita. A la pel·lícula hi apareixen membres de les famílies Teitelbaum, Rappaport i Sartoria, els seus veïns i coneguts.Aquestes persones han estat identificades pels seus familiars, en particular Channa Rachel (Helen) Glucksman, la neboda de David, que viu als Estats Units avui en dia.L’ocupació alemanya de Wielopole Skrynskie el setembre de 1939 va comportar un període de decrets antisemites, persecucions, treballs forçats, robatoris i assassinats. A la primavera de 1942, als jueus se’ls va prohibir viure en certes zones de la ciutat i es van veure obligats a desplaçar-se a una zona de carrers estrets on poder ser controlats. No era exactamente un gueto tancat, però els residents van ser objecte de severes restriccions de moviment. El 26 de juny de 1942 els jueus de Wielopole Skrzynskie van ser desallotjats i enviats al gueto de Ropczyce. Uns cinquanta jueus malalts i vells van ser assassinats abans de la sortida forçada. Algunes de les persones que apareixen a la pel·lícula estaven entre els assassinats aquell dia.
Les persones que apareixen a la pel·lícula reconegudes per Channa, són:Oizer Teitelbaum, avi de Channa i un dels líders de la comunitat, assassinat al juny de 1942, i la seva dona Leah (nascuda Blattberg), àvia de Channa, que o va morir malalta abans dels assassinats i les deportacions en massa, o va ser assassinada el mateix juny de 1942. Els seus noms estan inscrits en el memorial dels jueus assassinats a Wielopolo Skrzynskie.
Oizer i Leah van tenir nou fills : Raizel, Chiel (nascut el 1882, va emigrar als Estats Units), Sheindel (nascuda el 1889), David (nascut el 1891, va emigrar als Estats Units), Chaya Klara (nascuda el 1895, va emigrar als Estats Units), Shaya Sam (nascuda el 1896 o 1897, va emigrar als Estats Units, Gusi (nascut el 1904), Yankel (va emigrar als Estats Units), i Eliezer.David, l’autor de la pel·lícula, també hi apareéis. Igual que els seus germans: Chiel; Raizel, que va morir, i el seu marit, Moshe Sartoria (destí desconegut) ; Sheindel i el seu marit Moshe Aaron Rappaport (1887- ?), que no se sap ni on, ni com, ni quan van morir.Els fills de Sheindel i Moshe Aaron també estan identificats: Simcha (1914-?), Chiel (1915 o 16-?) I Shlomo (1917-?), tots tres de destí desconegut; Channa Rachel (1919) va marxar als Estats Units mitjançant els tràmits de David durant la seva darrera visita, i va deixar Wielopole Skrzynskie al setembre o a l’octubre de 1938 ; Chaim (1921- ?), de destí desconegut; i Etla (1929-¿), que va desaparèixer sense deixar rastre. També s’identifiquen els fills de Raizel i Moshe, Shaya (de destí desconegut), Chiel, i Sara i el seu marit (de nom desconegut).També apareixen, entre d’altres personatges anònims que passegen per la plaça del shtetl ignorant que l’horror era a punt d’arribar a Polònia, Juda Redel, veí d’Oizer i Leah, assassinat el juny del 1942, i la seva dona Eidel, que era la hermanastra de Moshe Aaron Rappaport. I també Nathan Lipschitz (1918.2011), un supervivent, que era el fill del rabí de la ciutat, Yehuda Zindel Lipschitz, i nét del rabí hassídic Yitzhak Lipschitz.El miracle del document que ens retorna els morts ens deixa també un doble sentiment. D’una banda, recuperar per un instant la vida impossible als nostres ulls ; però de l’altra, sabem que fora de la pantalla els mercats i les escoles són buits, que els músics ja no toquen pels carrers, que el sastre ja no fa vestits...que somriuen a la càmera i tot s’ho va endur el fum de les xemeneies...que només ens queden les paraules d’Isaac Bashevis Singer, Der Nister, Sholem Aleijem, Joseph Buloff, la música klezmer, l’humor del Tren de la vida, els colors de Marc Chagall...i això, malgrat tot, ens fa immortals.
Publicat per cortesia d’Enric H.
March,
Filòleg,Webmaster del blog Bereshit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada