Jaime Vándor però, dins de la tragèdia, fou un dels “afortunats” que es varen poder refugiar en una de les anomenades “Cases Espanyoles”.
Aquestes , eren vuit llars-refugi, situades a la zona de l’ambaixada espanyola, les quals van ser promogudes pel diplomàtic espanyol Àngel Sanz Briz i per l’italià Giorgio Perlasca. No cal dir que la seva intervenció fou decisiva per a salvar la vida a més de 5.000 persones.
Malgrat aquesta situació especial, la família Vándor van viure en mig d’unes circumstàncies molt dures: amuntegament, fred, gana, malalties, i també foren testimonis de la part més dura del nazisme; violacions, assassinats....i la por permanent a ser deportats.
Per fi, un cop finalitzada la Guerra i obertes de nou les fronteres, l’any 1947, la família Vándor és va poder retrobar a Barcelona. Des de llavors aquesta ciutat ha estat la seva.
El jove Vándor estudià i en el any 1956 es llicencià en Filosofia i Lletres , secció de Filologia Semítica, a la Universitat de Barcelona, doctorant-se en la mateixa el 1987.
Paral·lelament als seus estudis universitaris, cursà vuit anys d’estudis musicals, el que li va permetre, també, exercir de professor de música.
A la Universitat de Barcelona hi entrà com a docent el 1958 i, des de llavors fins la seva jubilació en el any 2003, exercí com a professor de la Facultat de Filologia impartint, entre altres matèries, Llengua i Literatura Hebrees, Literatura Hebrea Moderna, i Història del Judaisme Modern i contemporani.
Ha estat un prolífic conferenciat i ha participat en nombrosos congressos, jornades, arreu gel món., tant per aspectes d’història i cultura judaica, de literatura universal, així com també de la història de la música.
D’igual forma ha estat fundador i director de la Biblioteca de la Comunitat Israelita de Barcelona , de la Entesa Judeo-Cristiana de Catalunya, de l’ Associació de Relacions Culturals Catalunya Israel (ARCCI), entre d’altres tasques de mèrit.
Però per sobre de tot, Jaime Vándor ha esta un home compromès amb la memòria històrica. El seu missatge és molt clar: l’holocaust és una lliçó que ens ha donat el segle XX. Una lliçó que hem de recordar i reconèixer per evitar que es pugui repetir en el futur. I la millor eina de la que disposem és l’educació. Una educació oberta que ens ensenyarà a evitar els prejudicis i repetir els errors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada