divendres, 2 d’agost de 2013

Massada Sabadell nº27 juliol 2013


El “Diari  d’Anna Frank”, un debat necessari


Aquell que no hagi visitat la casa d’Anna Frank a Amsterdam, es podria dir que no ha estat en aquella capital perquè ha esdevingut un punt obligat per al turisme aliè i, fins i tot, per als propis holandesos. Fou allà, al domicili Prinsengracht 263-267, davant d’un dels nombrosos canals de la ciutat on aquella nena, el seu pare i quatre persones jueves més, la família Van Daan, van sobreviure amagats de l’implacable invasor nazi durant dos anys.  

Només tenien 52 metres quadrats per malviure i és on la petita va escriure el seu famós diari, “Kitty”, que ha passat a la posteritat. Per ara, un total de 30 milions de llibres venuts i traduïts a una seixantena de llengües, que descriu el malson que va acabar amb la delació i la deportació. La darrera anotació la fa ver l’1 d’agost de 1944. Després, detinguda i en infracondicions, va morir de tifus al mes de març de 1945, molt poc abans de la desfeta nazi i la victòria aliada.
Darrerament, s’ha desfermat una polèmica en que els legals hereus d’Anna Frank critiquen l’explotació turística d’aquell amagatall i reclamen la devolució de l’original del Diari. Aquests, volen crear a Frankfurt el Centre Cultural de la Família Frank, doncs fou en aquella ciutat alemanya on va néixer l’Anna i els seus ancestres, enregistrats en un arbre genealògic que es remunta 400
anys enrere. Hi col·labora el Museu Jueu i el pes de la reclamació te, al meu parer, tot el fonament legal. El cas està ara en mans dels magistrats.
La resistència holandesa a cedir aquest diari-testimoni ha desfermat un altre debat:  l’actitud tolerant de la societat neerlandesa envers la deportació dels jueus a mans dels nazis. És, percentualment, el nivell més alt de col·laboració amb l’invasor nazi si el comparem amb els habitants d’altres països.
Aquest tema no va ser abordat en la memòria històrica holandesa. Per contra, el moviment gai-lèsbic, commemora cada any l’anomenat “tren dels mil” homosexuals holandesos que van sortir cap els camps d’extermini des de l’estació ferroviària d’Amsterdam.
A més a més, hi ha un fet històric admirable, que no em puc estar de compartir amb els lectors d’aquesta revista, que va ser que un grup d’homosexuals holandesos van aconseguir incendiar els arxius de la Gestapo a Amsterdam.
Amb aquesta acció, moltes persones els deuen la vida ja que la destrucció d’aquells documents no va permetre identificar gent que, d’una altra manera, haguessin estat detinguts i el seu futur hagués tingut un destí incert. La gent que es va poder escapolir de la persecució degut a la destrucció de les fitxes policials
anaven de jueus a comunistes, passant per sindicalistes, discapacitats, religiosos, progressistes, anarquistes, socialistes, gitanos i qualsevol altra persona que no encaixava en el marc de les seves idees de supremacia racial. En acabada la
guerra, aquest grup de valents patriotes fou condecorat per la seva acció com herois nacionals.
El debat està servit i la justícia holandesa ha de pronunciar-se entre els dos pols oposats: turisme o cultura de la pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada